Quantes vegades ens hem refugiat en un llibre,còmic, pel.lícula o videojoc, intentant evadir-nos de la nostra rutinària vida? I quantes vegades hem quedat fascinants (positivament o negativament) pels protagonistes de les històries on ens endinsem?
En el meu cas la resposta és: MOLTES VEGADES

I és que segurament el meu excés d'imaginació juntament amb la meva vena "friki", em fa sentir fascinació per massa relats impossibles i personatges delirants. Això m'ha fet decidir a postejar una sèrie (o això espero) d'escrits en homenatge a aquests personatges, en forma de raons per ficar-nos a la seva pell.

Avui per començar, un dels meus preferits Jules Winnfield (individu de Pulp Fiction, pels "x&##!!º*79" que no sabeu qui és).

Raons....

• 1a) Per poder portar un vestit mafiós, que és molt elegant i triunfa molt.
• 2a) Tenir una tècnica perfecta de massatges als peus. (sense pessigolles!)
• 3a) Per ser més mascle, garrulu i vacilón que ningú.
• 4a) Ser un gurmet d'haburgueses i tenir una novia vegetariana.
• 5a) Saber-se la biblia de memòria sense saber el que dius, només saber el que faràs... "I sabràs que soc Yaveh.... *BANG*" Cruel, però espectacular.
  
• 6a) Per poder tenir un doblatge al català tan collonut.
• 7a) Si et disparan tot el carregador d'un revolver a "quemaropa" i en surts sense cap rescada... definitivament és que ets un tiu amb sort!
• 8a) Per poder portar un look tan "molón" i tenir una cartera que es digui "motherfucker"!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!1

Y la guinda: Per saber que collons hi ha a dins de la maleta!

Per tot això JO VULL SER JULES WINNFIELD.....

Salut!

Ser que a l'últim post, del qual fa bastant, vai dir que continuaria i em recrearia una mica explicant els concerts del Let's Festival i dels Kaiser Chiefs... Però fa molt de temps i no recordo molt clarament els detalls i a més tampoc tinc ganes d'escalfar-me el coco últimament, així que no hi haurà cròniques dels espectacles (ho sento per les hordes de fans que les esperaven amb ansietat). Ja se sap que no tot continua...però si que destacaré unes coses d'aquells dos dies:

1) Nueva Vulcano: Sonaven bé, bastant bé, pot valer la pena trobar algun treball seu i escoltar-lo.

2) Love of  Lesbian: No és cap secret que el seu últim disc és molt bò...però és que el directe és encara millor. Si podeu, aneu a veure com s'ho fan en viu.

3) La Habitación Roja: De tots els concerts que he anat d'aquest grup, va ser de lluny  el que més motivats estaven. Impresionants.

4) Kaiser Chiefs: Molt bé. Bon concert,  hi van posar ganes i s'ho van currar. Massa "guiris" a la sala!!

Això és tot.
Salut!

Live, a part de ser viure en anglès, és un terme que s'utilitza com a sinònim de concert. Per entendrens seria com si nosaltres parlessim de música en viu, i en lloc de dir: "he anat a un concert", diguessim: "he anat a un música en viu". Deixant de banda la semàntica de paraules angleses, fa unes setmanes vai tenir un "live" cap de setmana.

Va  ser el cap de setmana del 23-26 de febrer (si considerem que el "finde" comença el dijous), quan la sala Salamandra va organitzar el "Let's Festival", tres dies de concerts totalment imprescindibles pels amants de l'indie-pop espanyol. Els participants, a saber, van ser:

1r dia: Ivan Ferreiro, Dj. Amable, Dj J (Los Planetas)
2n dia: La Habitación Roja, Love of Lesbian, Nuevo Vulcano, The Computer Ho-Ho DJs
3r dia: Lori Meyers, Virüs, Mendetz, Dj Carole, Siamiss DJS

L'entrada d'un sol dia costava 12 € anticipada però hi havia una passe pels tres dies que costava uns 24-25 € em sembla, tota una ganga!! pels grans grups i sorprenents grups emergents del cartell.

Com és de costum el senyor Murphy (que no Doyle) i la deesa Fortuna es van posar d'acord per fer coincidir el concert dels Kaiser Chiefs, pel qual m'havien regalat dues estupendes entrades, amb el tercer dia del festival. No valia la pena comprar l'abono del festival...tot i així els meus grups preferits del festival tocaven el mateix dia i era el divendres, així que vai poder disfrutar d'un divendres de pop espanyol i un dissabte de pop-rock al estil brit.

Continuarà.....

PD: Cartell del passat "Let's Festival":   

Aquesta és la meva primera incursió al space del 2006, així que...BON ANY A TOTHOM!!!

Avui estava escoltant música i gravant alguns CD's, sense piratejar per soposat ¬¬, quan he recordat  que últimament m'ha vingut amb insistència el següent pesament: "Què és un bon disc?"
Sembla una pregunta absurda, ja que podem contestar que un bon CD és aquell que té cançons que ens agraden, o que el grup/cantant/compositor del dit CD ens agrada en general, però havent-ho pensat millor, no hi acabo d'estar del tot d'acord amb aquesta resposta.

Reflexionant una mica sobre el tema he vist que un bon àlbum és aquell del qual ens agraden quasi totes les cançons i quasi cap ens desagrada, en el meu cas un bon exemple seria "Employment" dels Kaiser Chiefs, que té unes quantes molt bones cançons, unes altres que estan força bé i dues que depèn del dia les passo directament. Tot i aquestes dues pistes, és un CD que val la pena tenir, i per "romàntics de l'orginalitat" com jo, encara més.

Amb menys reflexió, he distingit sense cap problema que un gran àlbum és aquell del qual t'encanten totes las cançons, o quasi totes, i cap et desagrada del tot. Com per exemple el 1r de RATM, o pel que sembla "Hot Fuss" dels The Killers. I dic -pel que sembla- perque tot disc ha de passar la prova del temps, i el 1r disc dels assassins és força novell, no com el de RATM que ja ha passat sobradament la prova.

Finalment hi ha un últim factor que determina el bon disc. I és que el puguis escoltar tot d'una tirada sense que et ralli o t'acabi atabalant (sobretot al cotxe). Ja se sap que tot grup té un estil propi i que això es sol notar en les cançons, però una cosa és que es noti que les cançons són del grup i l'altre que a mig disc ja t'hagis cansat del mateix estil a cada cançó, perque això vol dir que tenen un punt de repetitiu. Un exemple:  "Get a Grip" d'Aerosmith.

Tot aquest rollàs bé a que he posat una llista amb grans CD's de música que val la pena tenir i/o escoltar sencers. Si creieu que n'he de posar algun més o discrepeu en algun cas, em busqueu i m'ho diueu a la cara ...It's a joke, ho dieu i ja està.

Salut!!

PD: Merda d'exams...no hi ha manera que m'hi acotumi, sort que  la música em salva de la paranoia/bojeria. Quan acabin tornaré a l'activitat....Birres, festa, escapades a on sigui....tot serà benvingut.
PDD: 25 de febrer, concert dels Kaiser Chiefs a Razzmatazz.
PDDD: Gràcies a la Diva Tirado; ara se que hi ha cançons que no mereixen estar a cap CD. "La discoteca" dels The Gipsys, és  una d'elles... ¡Pero para gustos los colores!

Avui tinc ganes (i temps lliure) d'esciure tot el que he pogut en aquestes últimes setmanes, així que aprofitaré per xerrar una mica sobre uns dels dies més memorables d'aquest any. El 19 de Novembre, un dia vermell.

Vermell??¿¿ SI, vermell (o grana pels escrupulosos) pel 0-3 que li va fotre el Barça al RM al Santiago Bernabeu. No passa cada dia això de passar la ma per la cara a tants feixistes aficionats del RM (lease Mr. Ansar, Pakito por Fortuna en el Cielo, peperos varios, etc...) a la vegada.

Vermell, també, per el concert de la Habitación Roja. Possiblement el millor concert (d'escena indie) que he nat mai. No passa sempre que en el concert d'un dels teus grups preferits puguis estar a primera fila amb poc més de 100 persones a la sala, que vagis al bany i puguis tornar al mateix lloc, i que a més a més facis servir l'escenari com a barra per les birretes que van caient al llarg de la nit. Per no parlar del "botín": pues, llistes de cançons, posters, fotos amb membres del grup...

I finalment, vermell, perque representa que aquest és un color especial...i que està molt lligat a coses molt especials...i a persones que no són vermelles però que tenen l'habilitat de posarme la cara a joc amb els cabells...i aquell dia precisament va acabar especialment vermell, no jo, que també una mica (per les birres i el fred suposo :p), si no pel dia en si, que definitivament va ser collonut!

En fi, us desitjo molts dies vermells a tots! (que a més són festius pillins ;)).

Salut!

PD: Gràcies a l'Aleix i l'Hector per acollir-me i deixar-me veure el partit i fer-me comprar tallarines orientals.
PDD: Gràcies al Rafa i al Juanjo per ser els millors acompanyants pel concert.
PDDD: Gràcies a TU.

Ha costat...Ja feia temps que ho havia de fer, i finalment aquí està realitzat el "testigo" encarregat pel senyor X.G. Què consti que no és fàcil! Encara que hi hagi mil grups, fer un abecedari de formacions musicals o músics que t'agradin, o al - no et desagradin,pot ser un petit, però insistent, trencaclosques. Aquí ho teniu:

Audioslave
Bloc Party
Clap your hands say yeah!
Depeche Mode
Electric Six
Foo Fighters
Gorillaz
Hives, The
Ivan Ferreiro
James
Kaizer Chiefs
Loquillo
Mando Diao
Nirvana
Oasis
Pulp
Queen's of stone age
Rage against the machine
Supergrass
Tokyo Sex Destruction
Ub 40
Vines, The
Weezer
X-Press2
Yo la tengo
Zutons, The

El divendres passat (23 de desembre) vai fer una cosa que feia anys que no feia...No creieu que em vai dedicar a fotre troles a tothom, enganyats pel títol del post, o que vai estar comprant regals de Nadal (en compro cada any, soc garrepa! però no tant) . Aquesta cosa feta i que no té nom fins el moment :p, va ser anar al teatre, concretament vai veure l'obra Mentiders, del director català Abel Folk.
El fet que fes bastants anys que no anés al teatre i les males experiències escolars em creaven cert escepticísme sobre l'entreteniment/diversió que podria treure d'una obra com la que anava a veure, tot i les bones crítiques que n'havia rebut i el més que reduït preu de l'entrada. Però haig de reconeixer, i que no serveixi de precedent, que estava molt equivocat, ja que vai passar una estona moooolt divertida.

L'obra de teatre Mentiders és una obra amb un argument que pot semblar dramàtic: Dos policies han de donar la tràgica notícia de la mort d'una noia en accident de trànsit a la seva família. Però en realitat és una comèdia de cap a peus que us farà petar de riure. Cada personatge i  respectiu actor us faran riure en algun moment de l'hora i mitja de l'espectacle, ja que ho fan, perdoneu la vulgaritat, de conya!

Si després de tot això que us he explicat us animessiu a veure-la heu de saber que aquesta obra es fa al teatre Borràs a la plaça Urquinaona de Barcelona , i que els preus oscil.len entre els 16 i els 25 euros (se que és car, però personalment crec que val la pena). Per més informació visiteu:

http://www.mentiders.com

Salut i Bon Nadal a tots!!

Ja fa uns quants dies, concretament 12, vai anar a parar a la sala Razz de festa una nit del cap de setmana. Això, que desgràciadament per la meva butxaca, ja sol ser habitual, acostuma a comportar una bona sessió de música, ball (o fer el cabra) i cant becerrero, ja que a Razz sempre punxen sobre un mateix patró que pel que es veu em satisfà a mi, i a molta més gent.
Peró el dia que us he esmentat era diferent ja que hi havia un tal DJ Yoda actuant (quan dic actuar, vull dir que estava a l'escenari i no a la cabina dels djs). Trobar-te un artista per sopresa al Razz no acostuma a ser gaire bona notícia, ja que quan s'hi va és per escoltar la música de sempre i els estils de sempre, i no ha descobrir, catar o experimentar amb nous tipus de música...Però en aquesta ocasió trencaré una llança a favor dels senyors de Razzmatazz, ja que aquest DJ Yoda em va sorprendre molt gratament. Va punxar diversos estils de música, desde hip-hop fins a Franz Ferdinand passant per certes sintonies televisives famoses, d'una manera més que notable. Si a això hi afegim que punxava imatges, desde Scarface fins a films de Bruce Lee, i que alhora combinava els sons propis de les imatges amb les cançons que sonaven, el resultat és un DE PM.
Ja han passat molts dies i em costaria descriure amb detall la sessió...però recordo algunes coses :

1- Va punxar bastant hip-hop (al menys les bases) i em va agradar bastant, i a mi aquest estil de música no m'agrada.
2- També va punxar hits del moment, però no els va suar, és a dir va posar els troç que era necessari i no els 4 o 5 minuts que poden durar a vegades, i que tan rallen a la quan el que es vol és "ballar".
3- Les projeccions curradíssimes, amb un puntet de "frikisme" que va fer la delícia dels nostàlgics. *sic*
4- Evidentment no va ser perfecte...res ho és...i a vegades semblava que tingués pressa per canviar de tema i tallava una mica el rollo.

En resum, va ser una nit diferent al RazzClub, en la que vai poder descobrir una proposta divertida, ballable, diferent i sobretot, original! Si mai teniu la oportunitat de veure a DJ Yoda, no us deixeu espantar pel bassant freak del nom i aneu a veure'l, us agradarà.

Aquesta cançó dels The Killers tots els que trepitgen territori Razz últimament la deuen tenir bastant suada...però jo no puc deixar d'escoltar-la i sabeu perquè? PQ ÉS UN FUCKING HIT! Té algu, no se el que, que la fa perfecte per emocionar-se al Razz. Sense ser tan enganxosa com el "Somebody told me" (cançó que em va donar una primera mala impresió, errònia del tot, del grup. Merci a la companyia Rodris & Blanquets per fer-me obrir les orelles), trobo que té una càrrega especial...nose com explicar-me, s'ha d'escoltar uns quants cops per entendre-ho :p. Una altra cosa és la lletra de la cançó...què  interpreteu¿?¿?  (espero alguna  resposta)  jo en un principi creia que anava d'un pobre noi que acabava atrapat a les garres d'una fèmina sense adonar-se'n...però ara potser em sembla algu una mica  més complex...i dont' know...bueno aquesta és la lletra de la song:

Coming out of my cage
And I've been doing just fine
Gotta gotta be down
Because I want it all
It started out with a kiss
How did it end up like this?
It was only a kiss
It was only a kiss

Now I'm falling asleep
And she's calling a cab
While he's having a smoke
And she's taking the drag

Now they're going to bed
And my stomach is sick
And it's all in my head
But she's touching his chest now
He takes off her dress now
Let me go

And I just can't look
It's killing me
And taking control

Jealousy
Turning saints into the sea
Turning through sick lullaby
Joking on your alibi
But it's just the price I pay
Destiny is calling me
Open up my eager eyes
I'm Mr. Brightside

(repeat)


PD: Si algu vol la cançó me la pot demanar, però anirà més ràpid si se la baixa.

Hacía mucho tiempo que no pillaba un cabreo como el que tengo ahora mismo...no ha sido un día cojonudo, pero la cosa tampoco pintaba como para que me pusiera así.
No han sido lo gritos y sollozos de mi sobrinito lo que me han llevado a este estado, ni siquiera la paliza que nos han metido esta tarde en Casagemmes los jugadores del club de baloncesto La LLagosta (jejeje, este nombre me resulta gracioso :p, pero nosotros somos los que hemos acabado rojos como langostas de la verguenza de la colosal derrota).
Entoces por que estará este tio cabreado? pues por una puta tontería, lo que aun me cabrea más!!!!! Lo que me lleva a un estado de cejo fruncido y la consecuente tocada de pelotas por parte de la autoridad paterna, que aun me cabrea más, lo que puede llevarme  a actos agresivos (no especificables...¬¬) que puedan joder al día a cualquiera que me rodea....y todo por que? POR UNA TONTERÍA

Así que desfogado ya de parte de mi cabreo os dejo y os digo que cuidadín con las tonterías pues os pueden joder el día a vosotros, y lo más importante, a personas que no tienen ninguna culpa.

Què passa a Razmatazz...?! Aquesta pregunta és múltiple, ja que la seva interpretació pot donar lloc a diverses respostes i això és perquè s'hi couen moltes coses a la millor discoteca de Barcelona.

El primer que passa, i que porta passant desde fa un grapat d'anys, és que al RazzClub punxen o posen (digueu-ne com volgueu) la millor música de tota la vida i actual. Això no sorprèn a ningú segurament, però si ho pensem fredament veurem que és molt probable que RazzClub sigui la única sala no electrònica de Barcelona que no s'ha vengut a la "Camisa Negra" (cançó que mareix tots els meus respectes comparant-la amb el fucking reguetón dels pebrots i al quasi sempre lamentable hip-hop yankee). Segurament l'últim reducte per oïdes mínimament cultivats a tot al país.

La segona cosa que es cou a l'olla és que Razzmatazz està de moda!!! A molta gent li semblarà de puta mare...però us asseguro que no tot és positiu. L'explicació la podem trobar en els merders que està havent-hi últimament (baralles, borreguisme a les cues, individus pixant a les barres...[por muxo k sea tradición en otros lugares del estado, aqui no sta bien visto ;) ]). Estic totalment convençut que els clients de tota la vida i gent que viu la música no en són responsables, perquè això abans no passava. Així doncs haurem d'esperar que aquesta moda passi de moda...i els niñatos i energumens deixin d'invadir el nostre santuari :P.

El tercer i últim fet (últim que esciuré, però no que existeix) és que últimament la direcció de la sala no està massa acertada (salvant els esforços en portar bons artistes i Djs). I és que fets com la reducció de l'hora per entrar gratuitament, el minúscul guardarropia (ja vureu quan vingui el fred), la precoç hora de tancar (tot i que molt currada pel que fa la música) i altres que ara no explicaré, crean moltes incomoditats als client (osease: nosaltres, o al menys jo).

Hi ha molts temes que es poden tocar al parlar del RazzClub i molts altres més si parlem de Razzmatazz globalment...per això si esteu interessats podeu nar a la pàgina de la discoteca en qüestió, la qual adjunto la direcció al final, i més concretament al foro, on trobareu varies explicacions de tot el que està passant i de les colossals envestides que va haver-hi el dia de la castanyada.

O també hi podeu nar personalment per veure "in situ" tots aquests fenòmens i de pas trobar-me visiblement emocionat al RazzClub escoltant els HIT que ens serveixin el senyors Gato i Amable.

Salut!

PD: A mi ningú em fot fora del Razz :P

Con mis canciones p´aquí,
con mis canciones p´allá,
pasa deprisa la vida.
Con la mujer que se fue,
con la mujer que vendrá,
voy cerrando mis heridas.

Vivo más de noche que de día;
sueño más despierto que dormido;
bebo más de lo que debería.
Los domingos me suelo jurar
que cambiaré de vida.

Un día ví que cantar
era la forma ideal
de dar portazo a las dudas.
No me importó el ¿qué dirán?;
me importan los de verdad,
los que comparten mis días.
Pagué mis deudas con canciones
y mis errores con despedidas.
El corazón me pide vacaciones,
dice que no aguanta más mentiras.

Si alguna vez tu me ves
perdido, sin sonreir,
no necesitaré ayuda.
Sólo la barra de un bar,
toda una noche para mí
y una ilusión por amiga.
Vale más mi sueño que el dinero,
puedo vivir de una alegría.
De aquí pa´allá colecciono recuerdos,
tu cuéntame como es tu vida.


Aquesta cançó de la Fuga no rebossa per la seva qualitat però és igual, és com una d'aquelles coses tontes que t'hi encarinyes i no te res d'especial. És possiblement la cançó de les males ressaques...i per això també és la cançó de moltes altres coses pitjors que el ja famós mal de cap i el mal gust de boca al despertar. Perquè ja se sap que la ressaca mai ve sola, sempre va de la ma del que hem oblidat, o al menys intentat, la nit anterior. De totes maneres, encara que aquesta cançó parli de dies com avui (dies que fan cagar, parlant clar), sempre motiva i recorda la gent que "comparteix els dies amb tu", i és que després d'un mal cap de setmana no hi ha res com tornar a la "durisisisisima" rutina i a la 2a residència: la facultat.
I segur que el pròxim finde estarà millor així que:

UN BRINDIS PEL PRÒXIM CAP DE SETMANA

PD: Si algu li interessa la cançó, que m'ho diugui.
Nota: La gravetat de la ressaca és proporcional al grau de diversió de la nit anterior!

Déu no existeix...si això no fos així, existirien també els "àngels de la guàrdia", que en principi són criatures celestials que vetllen per la nostra felicitat, i que en el meu cas anirien amb 4 rotllos de cinta aïllant per tapar-me la boca cada vegada que parlo de més o em passo d'intensitat al parlar.

Com parlar...dóna que pensar, s'haurà d'invertir el procés. Segur que fa que les coses siguin més senzilles.